PETER PAN

No sé que dec haver somiat, però quan m’he llevat he estat brutalment assetjada per anar fotografiar a un “Vell Parc”. Un “Vell Parc” que ens ha vist créixer i morir i ha estat en molts moments de la nostra vida “Un Gran Amic”.

Passejant per cada racó d’Ell i observant tots els seus camins i llocs d’esbarjo, l’he anat fotografiant, per posteriorment comprovar en cadascuna d’elles el resultat obtingut i aleshores: He recordat…

He recordat quan era petita com desitjava que arribessin les xafogoses tardes d’estiu per anar a jugar amb la pilota i córrer pels diferents indrets que oferia el “Vell Parc”, bastant canviats pel pas del temps, però, hi segueixen sent.

Un cop més he estat atacada per la nostàlgia i els records, malenconiosos i bonics records. Quan em cansava de córrer, fer tombarelles per l’herba, amagar-me i pujar per les branques dels arbres, m’agafava molta set i gana. La meva mare sempre duia un cistell amb un mantell que utilitzava per posar les begudes i els entrepans a sobre, a banda d’un termos de cafè i pastes per ella i per algunes amigues seves. Tant el meu germà com jo gaudíem d’aquells berenars, on un cop satisfets, seguíem amb els nostres jocs.

A voltes, els arbres del “Vell Parc”, formàvem (i encara ho fan) petits boscos que utilitzaven dins la nostra fantàstica i imaginativa infantessa, com a petites illes on protegir-nos dels pirates. Amb petites branques que hi havien pel terra intentàvem construir cabanetes per fer-nos un poblat i simular un estil de vida.

Aquest estil de vida ha donat pas a un altre: “l’estació, les vies i el trenet”, també hi ha llocs d’esbarjo moderns, on els nens de “la nova era” gaudeixen de les seves estones de joc.

Seguin caminant i fotografiant, no em podia passar per alt el teatre de pedra, que tants moments d’alegria m’havien donat. Tant el meu germà com jo fèiem competicions pujant i baixant les escales, comptant el temps, per saber qui era més ràpid.

Allunyant-me d’aquesta zona m’he apropat a l’estany dels ànecs, un mena d’illeta amb un pont (sempre era i segueix tancat), on els ànecs feien la seva vida, i recordo com m’hi estava estona contemplant aquelles bestioles que fins i tot a l’ hivern es banyaven sense patir fred. Malauradament ara es sec. Dels tres estanys d’aquest “Vell Parc” tan sols dos, son plens d’aigua i ànecs, però, son tant diferents de l’estany “illeta”, que no m’he volgut aturar gaire temps per no sentir tristesa. No sé si l’estany de la illeta tornarà a gaudir de vida, però, si estiméssim el “Vell Parc” li tornaríem.

He fotografiat les fonts del “Vell Parc”, una d’elles en especial seca, aquesta font sempre m’havia agradat molt, per ser el seu sortidor la cara d’un lleó.

Passant pel costat de la piscina he recordat dos estius on hi vam anar durant cada dia.

He recordat com saltava per llançar-me a l’aigua, de vegades em donava per fer un salt mortal i caure a dins, d’altres feia “la bomba” i d’altres simplement em llençava de cap. Tan el meu germà com jo competíem, i desprès d’esgotar-nos ens tombàvem al costat de ma mare per descansar i prendre l’escalfor del sol. A les 19 hores quan tancaven, ens veiem obligats a fer una pujadeta per tornar cap a casa i Déu meu, com em costava.

Actualment es troba en obres, potser per millorar-la o anul·lar-la, esperem que sigui pel primer cas.

Passejant, fotografiant i recordant tot això no he pogut evitar riure’m de mi mateixa, i alguns ciutadans que es creuaven amb mi no ho entenien, però, tan se val. Hi va haver un temps que em preocupava molt com em veies ó que penses la gent de mi, ara, francament, no m’importa. Que diguin i pensin el que vulguin, jo no deixaré mai de ser feliç, a la meva manera, però, sempre feliç.

Finalment he sortit del “Vell Parc” amb totes les fotografies, i m’he vist amb la necessitat d’explicar-vos el que he sentit, el que he recordat.

Una estranya pau i tranquil·litat m’ha envaït l’ànima mentre fotografiava cada racó d’aquest “Vell Parc”, i encara no sé el perquè.

De l’única cosa que sí n’estic segura és: per més que passi el temps, hem de conservar la fantasia, la imaginació i la il·lusió, no us faci por recordar, aquests son bons, potser hi ha alguns que poden fer mal, però si els veieu com a superats això us farà encara més grans i savis.

I per acabar dir-vos que el temps no s’aturarà mai, però, mentre escoltem cadascun de nosaltres aquest PETER PAN que tots duem a dins, sempre ens veuran més joves del que realment ho poguem ser.

Aquest ha estat un homenatge a un “Vell Parc” que ha estat protagonista de la vida de molts ciutadans de Cornellà de Llobregat. Can Mercader.

Ara m’acomiado de vosaltres, el meu món m’espera i recordeu, alimenteu sempre la fantasia, la il·lusió i la imaginació, això us farà lliures.

(Peter Pan)

NOTA: Aquest escrit es de fa alguns mesos.

VIDEO: Can Mercader: Recopilatori de fotografies

Liliana Castillo Girona